RTVV_-_RADIO_TELEVISION_VALENCIANA

Blai, acaben de jutjar la seua dona per haver intentat enverinar-lo. Com es pot superar una cosa així?

No ho sé, no sé com ho faré, ni si podré fer-ho. Tal vegada em seria més fàcil si ho poguera entendre. A Victòria li ho vaig donar tot, tot. Fins i tot vaig sacrificar la meua família per ella. Em costa acceptar que tota la nostra relació haja sigut una mentida.

Victòria acusa Narcís de ser també culpable.

De Narcís, no sé què pensar. En els negocis sé massa que és un espavilat, com ell n’he conegut molts. De la mateixa manera que et fan guanyar diners a muntó, et poden portar a la ruïna.

Narcís no és de fiar, com eixe López Campos... Però no el crec capaç d’arriscar-ho tot per una dona, ni per una dona ni per res. Ara, li ho dic de cor, no pararé fins a saber la veritat, tota la veritat.

Què pensa fer ara? Es quedarà a l’Alqueria?

Ara voldria tornar a Amèrica, allunyar-me de tot el que ha passat, reflexionar, abraçar els meus fills i solucionar el problema de Diego; però sé que no puc.
El que són les coses, un dels motius per vindre al poble va ser el meu Diego i ara…, ara he de quedar-me ací per ell, pel meu nét i per Anitín.


Diu que eixe va ser un dels motius per a tornar a l’Alqueria, però no l’únic.

No, no va ser l’únic. Allò ho va precipitar, però sempre he tingut la necessitat de tornar a casa i de tornar amb el cap ben alt. Mon pare va haver d’eixir amb tots nosaltres, quan érem uns xiquets, amb una mà davant i una darrere. L’ambició dels Falcó no tenia límit, volien fer seu tot el poble i ho aconseguiren. Li ho devia a mon pare, tornar a l’Alqueria, i tornar com a amo, no com un desgraciat. Eixa era la meua obsessió, per damunt de tot i de tots. M’estava enrossinant.

Volia venjar-se del Falcó caiguera qui caiguera.

Digues-li venjança, si vols; per a mi era justícia. De totes maneres, amb el temps i amb el que et toca viure, he comprés que les coses no són mai ni blanques ni negres i he de reconéixer que ara no faria les coses de la mateixa manera. I en això el meu cosí Rafel, la seua mort, m’ha fet pensar molt i vore les coses d’una altra manera. Jo he patit molt, sí, però els altres també, mira el pobre Joaquim, que ha perdut una filla en la flor de la vida.

Pensa tancar els seus negocis a l’Alqueria?

No, no, res d’això. Els negocis no m’interessen com abans; encara que visquera cent anys més no m’acabaria ni la meitat dels diners que he guanyat ací i a Amèrica; però ho de conservar, per mon pare (que en glòria estiga) i pels que vénen darrere: els meus fills, el meu nét, la meua nora Anitín, la gent del poble…
No, tot això ha de ser per a ells.  No puc consentir que cap pocavergonya se n’aprofite, ni de mi ni dels meus i amb l’ajuda del meu nebot Robert ho he d’aconseguir.

En l’època en què s’ambienta L’Alqueria Blanca, quin era el Madelman favorit d’Aíto?
En aquella època crec que ja em deien Alvarito, perquè Aíto era quan era molt xicotet. En el 71 tenia 10 anyets i era un xiquet molt feliç, amb molta fantasia i al qual li agradava molt jugar a polis i lladres o indis i vaquers, molt més que al futbol. La veritat és que la meua infantesa va marcar molt la meua inclinació posterior cap a la faràndula. Per cert, el meu Madelman favorit, i encara el tinc, és un que va vestit de mariner, no em preguntes per què.

De xicotets tots hem tingut un malnom, quin era el teu?
Un d’ells era Pedrusco Brutote. Si no recorde malament eixe nom me’l va posar mon pare i crec que era un personatge de TBO de quan ell era menut. Això m’ho deia quan em posava burro i no volia dinar. Es veu que ja des de xicotet tenia geni.

I per a la teua comunió, com et deien al col·legi El Pilar?
Per eixa època o un poquet després el pare d’un amiguet de classe, un dia que anàrem a sa casa a berenar, em va dir que jo era Salustio Alvarado, que era un zoòleg i botànic molt conegut. El meu amic va començar a dir-me així a classe i durant molts anys vaig ser Salustio. Hi havia gent que no sabia que el meu nom real era Álvaro. Ma mare sempre deia: “Ja veus, amb el nom tan bonic que tens”.

Sabries continuar aquella cançoneta que les teues germanes et feien cantar jugant a la goma, “Jim West se enamora de todas las chicas que ve…”?
Sincerament no. Només dic que una família nombrosa, amb tres xics i tres xiques, dóna per a molt.

I recordes el lema del grup dels boy scouts de què formares part?
Sí, era “Siempre listos” i he de dir que va ser una de les èpoques més felices de la meua vida. A més, el nostre grup era prou hippie i ens agradava anar a la nostra.

Blai podria haver aplicat eixa lliçó amb Victòria, veritat?
Doncs sí. Amb eixe tema no ha estat Blai molt espavilat. També s’ha de dir que Victòria és molt bona actriu, i Paloma més encara.

I ara series capaç de repetir allò que vares aprendre al bar Hollywood de Sollana i al Cala del Perelló on aprenies ball i dansa?
Ball i dansa? No et cregues. Jo era més d’aguantar la barra i per eixir a ballar havia de portar un puntet perquè em moria de vergonya. Encara que semble una contradicció sempre he sigut prou tímid. I encara ho sóc.

Molts dels grans actors comencen posant copes. Tu ho feres a El Plata. Què t’ensenya una barra que no fa el mètode Stanislavski?
L’època d’El Plata també va ser molt bonica. Érem quatre socis: Amparo Ferrer Báguena, Pilar Almería, un altre xic i jo. Un equipàs. Companys a l’Escola d’Art Dramàtic i companys de barra. I efectivament és una altra escola. Sobretot diria que aprens a escoltar. I de vegades a fer com que escoltes, depén del grau etílic de la persona que parla.

Parlant de copes, entre Blai i Narcís, quantes botelles de bon conyac es beuen a la setmana? Perquè, això es conyac, veritat?
Si fóra conyac de veritat, crec que ja no estaríem en este món. Ara, de Nestea diria que en bevem caixes i caixes.

Des d’aquell Yanqui en la corte del rey Arturo de la teua adolescència, de quin altre paper guardes excel·lents records?
Encara que semble un tòpic tots m’han aportat alguna cosa, però n’hi ha un del qual guarde molt bon record: el personatge de Panglos en l’obra Càndid de Voltaire dirigida per Carles Alfaro.

I no et sentires com eixe ianqui quan marxares una temporada a Londres a formar-te com a actor?
Vaig estar tres mesos estudiant interpretació a Londres, amb Michael McCallion, una persona que sempre va amb mi i un grandíssim professional, que per desgracia ja no està en este món.

Què ens dius de Sin tetas no hay paraíso?
Fou una experiència molt bona. El personatge era un angelet, un narcotraficant que feia de contacte entre Colòmbia i Espanya. Eixos papers per a un actor són molt divertits de fer, almenys per a mi.

En la polèmica futbolística de la sèrie on està Blai, amb els xotos, els granotes o els herculans? I on està Álvaro Báguena?
Crec que Blai es més de beisbol o de futbol americà, ja que ha estat molts anys allà i no està molt posat en el futbol actual, o siga, dels 70.
Álvaro, amb els xotos. Amunt, València!

Molts actors parlen del que aprenen amb els personatges. Què t’aporta Blai a més de distingir un bon reserva del 82?
Sincerament crec que Blai és un personatge fabulós perquè és molt humà. És a dir, té les seues contradiccions i passa per molts estats d’ànim al llarg de la sèrie. També és molt diferent i molt rica la manera de relacionar-se amb els diferents personatges: el fill, el cosí, Victòria, el Falcó, etc. Ho tinc claríssim: és un bombó.

Blai té Feli per a les tasques de la casa, però Álvaro és cuiner o és més de supervivència boy scout amb quatre llandes i congelats?
Doncs sí que m’agrada cuinar, sí. Diguem que el meu receptari no és molt extens, però el que faig no m’ix malament. Per exemple, l’arròs al forn.

Quan diem que L’Alqueria Blanca es una sèrie de proximitat també és perquè podem trobar els actors comprant al mercat del barri?
Sí, senyor. Compre habitualment al Mercat Central. M’agrada molt anar i xarrar amb la gent de les parades. Per cert, he de dir que el tracte és exquisit, i no ho dic per quedar bé.

Alex Gadea ha dit que tu eres un dels seus pares artístics. Açò et fa sentir-te orgullós o més major?
Em fa estar molt orgullós el fet d’haver compartit amb Alex tantes hores de plató. És un company meravellós i treballador. Cuida’t, fill, que el pare et vigila.

Sempre hem vist Blai amb batí, però hem sabut que Álvaro és més de xandall. Per a quan la mitja marató Alqueria-Valderreu?
M’agafa una miqueta crescudet. Com diu un amic meu: m’agrada molt l’esport, sobretot el que fan per la tele.

Mens sana in corpore sano per a un actor que no ha parat mai. On està el secret de l’èxit?
Doncs no en tinc ni idea. Em considere una persona amb moltíssima sort tant en la vida com en el treball. En el que sí que crec és en la preparació i en el grau d’autoexigència de cadascú. Quasi sempre darrere d’un èxit hi ha un gran esforç.

Quina seqüència recorda Álvaro com a dramàtica per les condicions del rodatge, per la dificultat, allò que dius “hui toregem un miura”?
Sens dubte la de la detenció de Victòria. Plovia i feia un fred que pelava. La vam repetir un munt de vegades, però al final crec que va eixir prou bé.

En quina escena hagueres donat tots els diners de Blai per no haver-la de repetir tantes voltes?
La del meu desmai per l’enverinament. Suposava un gran esforç físic i la vaig repetir tantes vegades que quasi acabe malalt de veritat.